Familia de corda

Vaig nèixer guitarra i continuo sent guitarra. La meva mare va nèixer guitarra i continua sent guitarra, també la meva àvia, vessàvia, revessàvia...

Com veieu som una gran familia. Em cal dir que bastant antiga i coneguda, inclús famosa. Ens vam donar a conèixer com a familia fa molt de temps, penso que va ser el meu rerererererevessavi. No era una guitarra pròpiament dita, sino un llaüt.

Diu la llegenda que un dia el meu avi Llaüt era a una taverna posant-se fins les cordes de vi amb els seus col·legues. El meu avi, tot i els seus costums de jerra en mà, no era massa del contacte, fins i tot diria que era un tipus força fred. A ell tot el que li agradava era seure a la barra i degustar un bon vi i de tan en tan escoltar alguna història que algun trobador desamparat explicava a pèl. 

Doncs aquell dia Llaüt estava content i rodejat de gent. Un d'aquests, el més popular i més borratxo, en Dionís, va començar a declamar i a cantar romanços sobre el vi, l'amor i la luxúria. La festa va arribar al típic punt d'exaltació de l'estima i en Dionís mentre cantava i lloava les muses va acariciar el meu més antic avi. Tot de sobre va passar algo meravellós que ningú esperava: la sonar una música celestial des de la pell den Llaüt. Els ulls del meu avi es van obrir com a plats i tota la taverna es va quedar en silenci. Dionís, que es va quedat meravellat, va tornar a repetir la carícia, però aquesta vegada una mica més suau i així va tornar a sonar una altra melodia diferent. Era música! De cop tota la taverna va fer un crit de goig i van bridar la seva jerra de vi en honor al meu avi. Dionís i Llaüt es van abraçar i des d'aquell moment es van fer inseparables. Dionís amb les seves vinyes i les seves festes orgàsmiques i Llaüt, a les seves mans, música inspiradora de ninfes i muses. I així, en una d'aquestes festes Llaüt va conèixer a una noia que s'assemblava molt a ell i sonava com els àngels. D'aquesta manera, generació rere generació, ha anat forjant-se la meva família de música de corda.

I mentres us explico aquesta història sóc a les mans d'un nen menut i rosset que m'acaricia d'una forma molt especial, amb molta passió i innocència. Tinc el pressentiment que junts arribarem molt lluny. I aquí em quedo senyores i senyors, entre els braços del petit Kurt, amb tota una vida per endavant.

Poesía y silencio.

• Poesía eres tú!- dijo.

Yo no entendia nada. Ya hacia rato que nos habiamos perdido en los mares de la comunicación y yo estaba en medio de una corriente que no sabía donde me llevaría. Poesía, me dijo, y que quiere decir eso?- Me repetía una y otra vez como una letania.

Poesía es Becquer, Góngora, García Márquez... pero y qué más? Que tienen que ver estos señores con nuestra relación? Creo que tengo que contestar ya, me está mirando muy fijamente y supongo que esperará una contestación medianamente rápida. Deja de pensar y dí algo ahora!

Pero anda que ya podría haber sido más explícito, porque yo lo he sido y mucho además... Poesía, poesía, poesía. Un seguido de normas, correlaciones de letras y sonidos harmónicos, que supongo que intentan abocarnos alguna imagen o emoción, en la piel, que nos toque y nos erice el vello de los brazos. Que nuestros poros se conviertan en la orquestra filarmónica de Viena y bailen al son de sus rimas y sus versos.

Yo simplemente me había decidido. He reunido fuerzas y lo he hecho, lo he dicho! Después de mucho rendimiento cerebral he sido capaz de convertir esa corriente eléctrica y ese conjunto de pensamientos en sonido:

• Te quiero.- Ya esta, he podido, lo he conseguido,-pensé.

Y después de vomitarlo y crear un bonito, incluso poético, silencio no tiene otra cosa mejor que hacer que parafrasear a Gustavo Adolfo Becquer.

“ Que es poesía? Y tu me lo preguntas? Poesía eres tu!”

Y aquí seguimos, en silencio.