Temps de rumba

Temps de rumba catalana a mode d’oxigen social i d’amnèsia momentània anti-indignació. Ballar i  evadir-se podria ser una filosofia de vida eterna , de festa major, de suor i de llumetes. Podria viure per sempre amb tu en una mà i una Estrella a l’altre, glop a glop. Respirar alegria per la pell i demanar perdó si et trepitjo, just després de saltar contra tu, amb els colzes baixats, i un riure de fons en un acte coral de diversió massiva sense ànim de lucre. Així som les persones, vull pensar, animals cognitius amb sentiment i paraula. I al sortir de la plaça i veure com un container s’empassa amb ànsia tota aquella esperança de cartró i paper matxé, m’entristeixo. Els colors perden saturació, els so arriba fins al “mute” i la gent torna cap a casa. Tornarem a ser els de sempre, com ells volen, amb la llibertat necessària per no cridar i l’encadenament estudiat per donar a parlar. Ens treuen les ales ,ploma a ploma, amb un somriure als llavis mentre les seves butxaques es descusen pel pes immoral que porten carregant tant de temps. Tornem a la realitat que anomenen vida, s’acaba la rumba i comencen els boleros i les cançons que t’inciten al suïcidi. Per a quan les marxes militars..?
 Només ens queda esperar. La qüestió es , junts o separats? 
Jo prefereixo agafar-nos de les mans.


PD: I així us dono la benvinguda. Sí, per fi tinc blog i estic molt contenta!