Vull fer jocs de lletres amb tu. Podem berenar una sopa de lletres i buscar alguna endevinalla, podem repetir cinquanta nou vegades una paraula fins que perdi el sentit o podem recitar-nos Neruda a l’inrevés. Em deixo tatuar qualsevol cosa al cos , sempre i quan desprès de la tinta vingui una bona ració de saliva per compte de la casa. No m’importa si es poesia o prosa, no importa si només es una paraula com "psicotròpic" o "melangia", no importa si es en verd o en negre, només vull que m’ho facis sense tremolar i de veritat. Que tinguis el valor de punxar-me a la carn per deixar constància que un cop a la vida has estat aquí, recorrent aquesta pell i deixant una paraula bonica ,una simple dièresi o un punt i a part.
Potser t’hauria d’haver avisat abans. Hauria potser d’haver-te deixat un avís de cortesia a la bústia de veu... però ho he vist innecessari, ho sento. Quan una cosa es sabuda no cal cap recordatori ni nota al frigorífic. Tu ho saps de sobres, i t’encanta. Vivint en el rutinari món del benestar i de la aparent felicitat moderada qualsevol voldria passar-se de la ratlla, creuar en vermell i escopir des de un setè pis. Amb mi ho fas; jo et dono el guix, el semàfor i l’alçada necessària. Això no està bé, no es fa, no toca, no hauries d’apropar-te, mantén-te impenetrable , intransferible, cenyeix-te simplement al teu treball i no em miris així... En el moment que tanquis la porta tot s’activarà... em portaràs? Bon viatge.
Sí, es il·legal, ho sabem. Però les meves pigues m’exculpen de qualsevol alteració del ritme normal de les coses. La meva faldilla per a sobre dels genolls et xiula tímidament perquè tornis a acudir a ella de la mateixa manera que em vas escriure a la pell. Les meves cames et jugen des de que porten sandàlies de colors i no tenen responsabilitats. Continu sent il·legal, no et creguis de el xumet i la llum de les finestres t’enganyen per molt despentinada que em deixis. Fes-me pentinats mentre te’n rius de mi i jo me’n ric de tu una i una altre vegada. Diguem una veritat, escriu-me-la i ajuda’m a jugar. Tancaré els ulls i deixaré de respirar durant deu segons sense treure’m el xumet. A partir d’aquí i no hi ha tauler de joc, sols nusos a desfer i regles que trencar.
Utopía con premeditación i alevosía.
Cázalo al vuelo
:)
ResponderEliminar