¡Y el chocolate espeso!

La gent té por. Por de viure, de parlar, de comunicar i d'expressar-se. I a mi això m'aterroritza.
La societat està cohibida i cada múscul del seu organisme està contragut fent així que l'exercici d'agafar aire sigui una tasca complicada. Tenim por. Por de donar un pas en fals, por d'estar equivocats i por de tenir raó. Sí, teniu raó, l'odi ens mou, però també ens paralitza. No som cap circ de titelles inanimades, no portem una màscara neutra pels carrers i  encara no ens han ofegat les nostres pròpies paraules. Tenim la capacitat, el dret, la necessitat i el deure d'expressar-nos i dir la nostra. Una opinió no manipulada, no televisada i sobretot no remunerada.
"Para situaciones desesperadas, medidas desesperadas".
No sé si juntos o separados, con un idioma universal o nacional, pero con cada barba de titiritero haría una empanada; de chocolate, vainilla o queso fresco. A veces me siento un poco Miss Lovett. Lovett de amor, claro, y el miedo no habla mi idioma. Ni el teu ni el meu. En compte de pals, forjes i falç agafem tisores i tallem aquests putos fils invisibles que ens lliguen a un nosequé ,al cual li diuen futur, cada cop més incert.

Avui parlaré, besaré, ploraré, expressaré i em comunicaré amb tots quells que us donin un 21% del seu sopar diari per venir a veure'm i voler tenir una miqueta menys se por.